Poema surrealista

El món de l'habitació al quadre de records 

El vaixell damunt del vidre de la porta quan les fulles d’arbres cauen sota el llit i hi ha gent, molta gent que no aporta res i cap expressió. A l’habitació les persones amb molta expressió mentre els coixins perden plomes al sostre, caic al buit i tot és de color negre, el temps que ja es fon a damunt els quadres líquids blaus i gasos molt foscos. Sota les branques al costat el gat em fa vent cap amunt i començo a volar.

Tot això és així: veig com els records que somnio,

i tots els records que es fusionen mentre dormo

se’n van poc a poc i es queden darrere amb el temps,

el temps que es fon, a damunt de les fotografies,

les fotografies fetes a la platja el dia que el cel estava fosc.

El temps avisava que s’acostava la pitjor tempesta de l’estiu.

I començo a recollir el quadre que estava pintant

amb una multitud de persones tristes, i veig el gat

sota aquella palmera, i el faig vindre perquè s’acosta la tempesta.

Mentre que les meves amigues s’estan barallant amb els coixins

en aquella habitació que té una catifa plena de fulles.