POEMA A L'ESTIL DE M. TORRES

Hi ha en un extens altiplà un petit poblat,

de màxima calma que transmet alegria;

on l’ombra s’amaga i el sol il·lumina,

i un riu profund que sadolla la set humà.   

L’Occident hi deixà un riu de verdes fulles,

La tibia llum de la blanca lluna minvant,

i enllà d’un llunyà veïnat guardant silenci,

un invisible aire que xiula sutilment.

Pels antics carrers, plens de vigor, camino

sentint les dolçes veus d’adults i nens cridan

i de fons el rítmic so de les campanes

com ho és també el batec del meu cor constant.

Allà, on més clarament es veu l’horitzó

és als lliures camps que ocupen la frontera;

en el seu sól l’ànima resta plàcidament

com enmig d’un llac que es respira pàciencia.

Res em desconcentra més que la teva presencia

aparent als espumosos núvols que contemplo.

El meu record melàncolic de quan estaven junts
m’obliga a plorar com un nen separat dels pares.