NARRACIÓ

Va ser quan vaig obrir els ulls quan em vaig adonar que el que semblava ser un malson no ho era, estava vivint en un lloc molt diferent al meu poble, lluny de les meves amistats, de la meva familia i del noi que estimava.
Començava a estudiar en un nou institut i no m'entusiasmava pas la idea, la veritat. No és que siguès negativa, penso que vaig ser prou realista, però de vegades la realitat no agrada.
La casa on vivia abans no era gaire gran, però m'agradava, perquè era la meva casa. El meu poble era petitó, no hi havien gaires coses, però tot i així m'estimava més estar-hi allà que no pas on estava. El deixar la meva gent per anar a un lloc on no coneixia a ningú va fer que em sentís sola i molt trista, perquè per a mi els meus amics ho han sigut tot en la meva vida, sempre han estat al meu costat quan els he necessitat, fent-me recolç i animant-me perquè sortís endavant i ara que no els tenia, els trobava molt a faltar. Tot plegat va ser molt dur voler estar i no poder estar-hi.
També s'ha de dir que després d'una tempesta torna la calma, i aquí em trobo avui. He fet nous amics, encara que no m'oblido dels altres, i per fi quan les coses van bé, m'han donat la notícia de que estic embaraçada! Sí, ho he dit bé, que com ho porto? doncs encara no li he dit a ningú, només intento amagar la panxa, ja que en aquestes circumstàncies és el primer a notar-se, però no hi ha remei. Així doncs, ho arreglo tot dient que menjo massa i que sóc molt mandrosa, encara que sé que no ho podré amagar molt temps, però es que em fa por veure la cara del meu pare quan li digui el que ha passat, quan li digui que he sigut una umbècil en no tenir cura, que fa dos mesos enrrera que vaig baixar al meu poble i que en reconciliació del meu xicot i jo, no vam prendre mesures, perquè no vam parar an compte de res més que d'estimar-nos i estar junts.