envoltat d'humitat i no em refereixo a les meves llàgrimes,
sinó a la necessitat d'ella per viure en aquest paisatge que
per molt que a tu et sembli meravellós, sent jo només puc dir
que és el més semblant al càlid i etern infern.
A poc a poc he vist buidar-se aquest bosc de tots aquells a qui
em semblava, i per la mort de cada un d'ells de les meves branques
en surt una llàgrima. El ploraner em diuen sense saber-ne el perquè,
només es fixen en les fulles, que són expressió del més profund sentiment.
Ja comença l'època en que canvio de vida, ja em cauen les verdes
llàgrimes que tenia per tornar a plorar-ne de noves. Aprofitaré per
treure'm de sobre els vells records, els dolors de germans perduts
en aquest infernal bosc. Faré una nova vida en la què no hi hagi lloc
pel dolor.
Anys després segueixo aquí, plorant dia no i dia sí. No soc capaç
d'allunyar-me dels sentiments, doncs de les meves branques vulgui o
no tornen a sortir de ple a ple. He fracasat en això, em trobo tot sol,
no hi ha cap altre remei per a mi, que voler pasar a una vida millor
on l'únic que brilli no sigui l'aigua llagrimal sinó l'esplendor de l'or.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada