L'esperança perduda

Quant temps fa que el meu cor espera i desespera,

quants dies sense veure la llum de l’albada.

El meu cor batega i decidit s’accelera,

com pateix per no saber res de l’estimada.

Tot és fosc al meu voltant i les nits són llargues,

no veig un moment de repòs en la meva ànima.

La cara pàl·lida, el cos feixuc, així em pagues

tots els moments que hem viscut, m’has robat la calma.

On són els dies daurats? On són les nits tènues?

Em pesa el meu despertar, buit d’amor i tenebres.

Els llençols freds sobre les meves cames nues

dibuixen un espai on tu ja no pots cabre.

Quin somni més joiós, que fàcil ha estat viure’l.

Ja no sé qui sóc, d’on vinc, on vaig, ja no sento.

M’has robat l’esperança, l’orgull no vull perdre’l,

l’amor que t’he donat no em dol i així el canto.

Qui pogués sobreviure a tant dolor, digueu-me,

quint cavaller ple de passió i amor pot fer-ho?

Deixaré reposar l’ànima, ajudeu-me,

admiro els bons amants i arribaré a ser-ho.